"Cal construir i reconstruir el teixit social crític en els països rics, donar suport als moviments socials dels països empobrits i facilitar el diàleg entre tots dos en termes d'igualtat"

Santolino, Montse. Quaderns internacionals de tecnologia per al desenvolupament humà, d'ESF, num. Juny 2008, pg 22-24

Treballar l’EPD mitjançant l’audiovisual fomenta el desenvolupament d'una mirada crítica envers els missatges mediàtics, envers les pràctiques quotidianes i el coneixement de persones de cultures diferents a la nostra. Això ens ajuda a concebre la diversitat com una font de riquesa i a cultivar la nostra capacitat per a entendre el món del qual formem part. Moltes persones i organitzacions socials ofereixen visions alternatives a la hegemònica per tal d’explicar com estan distribuïts els recursos, quin paper juguem en l’ordre establert de les coses i, sobretot, com podem transformar tot allò indesitjable que ens envolta de forma responsable i constructiva.

Analitzar els models de producció i consum és clau per a entendre i desmuntar un sistema d'explotació exercit pels més rics sobre els més desafavorits. En aquest sistema d’explotació, la pobresa està directament relacionada amb l'exclusió en el repartiment de beneficis d’aquells que pertanyen, precisament, a les comunitats d’on s’han extret aquests beneficis. Ser conscients d’això suposa, per tant, assumir certes responsabilitats.

L'Educació per a la Ciutadania Global té molt clara la interdependència entre els països del Nord i els països del Sud, i les interrelacions entre l'àmbit personal, la vida quotidiana, i l'àmbit estructural. Amb aquest replantejament es qüestiona el model socioeconòmic vigent i les nostres actuacions en el quotidià.

Habitualment, però, els mass media transmeten una imatge del Sud estereotipada i posen en el mateix sac coses tan diverses com la diversitat, la pobresa, la cooperació i la solidaritat. Aquest imaginari col·lectiu crea relacions entre les maneres de ser personals i els esquemes de representació social. D’aquesta manera, no només produeix i institucionalitza imatges, també recull dimensions afectives i cognitives que determinen la manera com es fixa l'acord intersubjectiu amb el qual es crea i recrea la realitat.

Quan es tracta del Sud o de la cooperació, la publicitat i moltes produccions audiovisuals reprodueixen tendències establertes pels mass media, alhora que generen més imaginaris col·lectius amb els quals s’alimenten "noves versions" sobre el mateix discurs dominant. Així es determina la visió del món i de la relació entre les persones que l'habitem, normalment al servei de la lògica consumista. El Sud es presenta com un reclam passiu i el Nord com un agent solidari i actiu, però ambdues imatges estan molt allunyades de la realitat complexa que es pretén representar. La identitat de les persones d’una part del món es redueix a les seves "necessitats" perquè, suposadament, estan mancades de tota capacitat per a solucionar els seus problemes. Mentre que, per a les persones de l’altra part del món, la solució és tan fàcil com donar "un euro al dia". Quan el compromís solidari es limita fins aquest punt al fet de consumir se n’està donant una lectura profundament individualista, amb un gran poder tranquil·litzador de consciències, però amb ben poca repercussió pel que fa als canvis estructurals que generen la problemàtica. El Sud se'ns segueix presentant des del seu vessant més miserable i patètic, mentre que la cooperació es redueix a una activitat purament caritativa i paternalista.

Vet aquí perquè és tan necessària una anàlisi crítica audiovisual. La manca d'ètica en les imatges utilitzades per algunes ONG i empreses, afegida a la visió esbiaixada sobre els problemes dels països empobrits i la manca d'informació de qualitat sobre les seves causes, desemboca en una simplificació escandalosa de les solucions, cosa que ha contribuït a crear un imaginari col·lectiu irreal sobre el Sud. Mentre al Nord, en una interpretació totalment etnocèntrica, la solidaritat es limita a la donació de diners perpetuant-se així el model de caritat sota una imatge renovada. La suma de tot plegat genera un posicionament absolutament prepotent del Nord respecte del Sud.

El primer pas per a trencar aquest cercle viciós només pot venir d’un canvi en nosaltres mateixos. És veritat que els nous llenguatges publicitaris vinculats a la solidaritat ja no presenten una imatge del Sud tan desvirtuada (amb nens famèlics, misèria i desastres), però posen l'èmfasi en dos aspectes que tampoc milloren gaire la situació. Per una banda, es transmet el missatge que podem ser solidaris a base de consumir perquè, i aquí ve la segona clau de la falsa sortida, sempre hi ha algú que s'ocupa de millorar el món per nosaltres. En aquest punt, cal posar en evidència que aquestes mateixes empreses que al·leguen ser solidàries i respectuoses amb el medi ambient són responsables de grans grans injustícies socials i ecològiques.  Tampoc hem d’oblidar que som nosaltres mateixos qui les deixem formar part íntima de les nostres vides, omplint les nostres llars amb els seus productes. Ens agradi o no, la nostra forma i els nostres estàndards de vida tenen conseqüències directes sobre la qualitat de vida dels altres i, fins hi tot, sobre les seves possibilitats de viure.