Hi ha moltes maneres de viure, però ningú té el dret d'imposar la seva als altres. Uns inverteixen tota la seva vida, i la dels demés, en ser rics i poderosos mentre que, per d'altres, això no té cap sentit. El petroli, per exemple, no suposa cap riquesa pels habitants de l'Amazònia peruana, més aviat els enfonsa a la misèria (Amazònia: masato o petroli). Tampoc la guerra és per a tothom la millor solució als conflictes. Fins hi tot a punts calents del planeta com l'Orient Mitjà molta gent s'estima més el diàleg a l'amenaça nuclear, per això s'envien declaracions de pau recíproques per Facebook i YouTube (Israel loves Iranians/Iran loves Israelians). A qui interessa, doncs, que el petroli o la guerra siguin les úniques raons per a viure o morir? La indústria en general, i la de l'armament en particular, està molt interessada en què els països productors de matèries primeres estiguin sempre en conflicte: un país inestable és més fàcil d'explotar i això afavoreix els seus negocis, especialment el de les armes. Tampoc als governs els va malament això de tenir algun enemic sempre a mà: una població atemorida és més fàcil de controlar. La por alimenta la violència i la violència engreixa les arques d'empreses i governs sense escrúpols... La trista paradoxa és que alguns d'aquests governs, tot i formar part del Consell de Seguretat de l'ONU, controlen bona part del comerç mundial d'armes. D'aquí la necessitat urgent de mobilitzar-se Per un tractat a prova de bales, com proposa Amnistia Internacional.